Un amic desaparegut

Era una bona persona. Però ni ell ni jo ho sabíem.
Vestia de negre de cap a peus. Duia ulleres. Els mestres de la meva escola eren frares de sotana negra. I tenien la mà llarga i dura. D’això fa molts anys. Tota una vida.

No t’explicaré les coses que em va fer, perquè quasi que no m’ho crec ni jo mateix. En tot cas, vaig sobreviure. I ell pensava que ho feia pel meu bé. Era jove. No en sabia més.
Vuit anys després i en un altre lloc, vam ser amics. El P. Simeon tenia una ment brillant, però era covard per parlar en públic. Es negava a fer-ho. Aquesta és una altra història.

Aquell any els Reis m’havien dut un conte. Se’n deia Emili i els detectius. Encara el tinc. És un llibre gros, amb fotos de la pel·lícula. S’havia publicat abans de la guerra. Estava segur que cap dels companys en tindria un de tan maco i vaig voler presumir-ne. El vaig dur a classe.
Acabàvem de repassar a cor “los pecados capitales” i anàvem per “los artículos de la fe”. No els entenia i m’avorria. Amb el meu llibre obert sobre els genolls (duia pantaló curt) sota un pupitre esquifit, tot ratllat i tacat de tinta blava, llegia d’amagat. De sobte, de cua d’ull, vaig veure una ombra fosca al meu costat.
-¿Qué lee el señor _____? Aquí el P. Simeón va dir el meu cognom (els profes ens deien “señor”).
Em va agafar el llibre. Se’l va mirar llargament.
-¿No le da vergüenza leer un libro comunista? ¿en catalán?
Als vuit anys jo no sabia què era ser “comunista” i menys encara que l’Erich Kästner, l’autor, ho era. Estic segur que el P. Simeon tampoc ho sabia. Feia servir la paraula com un insult, una condemna.

El càstig em deixà la galta esquerra més roent que la dreta, que havia quedat com morta. Cec d’ira santa, però, havia oblidat el llibre sobre el pupitre.
M’era igual. L’Emili tenia ara gust de cendra.

Fa uns anys, en una reunió de feina a Alemanya, vaig explicar aquesta història i una editora em va demanar que l’escrivís per a la introducció d’una de les seves col·leccions. No ho vaig fer. Encara em coïa el record. Avui, el llibre de Kästner (Ed. Joventut, 1935) reposa ja en pau sobre els meus prestatges.